El T.A.O. del Bienvivir

"Yo no puedo enseñarte nada, sólo puedo ayudarte a encontrar el conocimiento dentro de tí mismo, lo cual es mucho mejor que traspasarte mi poca sabiduría" Sócrates. Esta vez no escribo como terapeuta, ni como estudiante, sino desde el otro lado de la mesa, es decir, desde mi experiencia como "coachee", o persona que decide adoptar el Coaching como forma de acompañamiento hacia sus propósitos. Pues esta propuesta de crecimiento personal no sólo merece mis respetos por su planteamiento teórico, sino que he podido comprobar sus beneficios en mi propia realidad. En efecto, las palabras de Sócrates, base filosófica del Coaching, resuenan como un contundente y certero eco dentro de mí, puesto que soy el tipo de persona a quien no le gusta que le digan lo que tiene que hacer, pero que cuenta con suficiente humildad como para reconocer que, en ocasiones, necesito apoyo para resolver alguna cuestión. Así que después de algunas sesiones, me encuentro levantándome temprano cad...

Puesto que entramos en el luminoso mes de Mayo, clímax primaveral, ofreciéndonos un amplio surtido de coloridos brotes en árboles y plantas, al tiempo que nos acerca a la alegría del verano, es un buen momento para repasar los beneficios que las flores, retoños propios de esta estación, nos aportan. De entrada, su color. No es ningún secreto que este es un estímulo para nuestras emociones. Por ello elegimos ciertos tonos en nuestras ropas, para diversas ocasiones, o dependiendo del humor, y usamos los colores para crear ambientes en nuestros hogares. Sin duda podemos encontrar una flor teñida de cualquiera de los infinitos tintes de la escala cromática que acompañe nuestro estado de ánimo, o lo transforme, ya que la mera vista de su coloración no deja a nuestro sistema nervioso indiferente. Así, en momentos de tristeza, una flor roja nos puede animar, y en momentos de estrés, una flor azul puede ayudar a calmarnos. Por otra parte, su aroma. La ciencia de la Aromaterapia es grande y...

Ja són aquí: els dies més llargs, els xiringuitos a la platja... i els núvols de pol·len i partícules vàries que faran, com cada any, que determinades persones travessin la primavera amb ulls plorosos i nas tapat. És l’al·lèrgia estacional que ataca de nou. Les autoritats sanitàries adverteixen que enguany la previsió de grans de pol·len per metre quadrat és el doble que l’any passat, i recomanen la vacunació. I com que a la nostra cultura la prevenció no juga un paper rellevant, no haurem pres la precaució de reforçar la immunitat, així que, un cop comencin les llàgrimes, recorrerem com sempre al tractament farmacèutic que ens fa l’apanyo, o als remeis que la Natura ens ofereix per a pal·liar tan molesta condició. Així doncs, trobarem de nou cartells comercials sobre la Vitamina C, gran anti-oxidant i anti-al·lergènic, l’Angèlica o Dong Quai, que disminueix la sensibilitat a patògens, els Carotens, que reforcen la mucosa respiratòria, la Vitamina E, gran anti-inflamatòria, i un llarg ...

Ha esclatat a les noticies i està tota Europa duent-se les mans al cap: s’ha detectat carn de cavall dins aliments precuinats com lasanyes i raviolis, on es suposava hi havia només bou o vedella. Les autoritats sanitàries han posat el crit al cel prometent venjar-se amb greus penalitzacions, i conegudes marques comercials abaixen el cap i retiren, avergonyits, alguns dels seus productes del mercat. I enmig de tan sorollós escàndol, jo em pregunto: quin és realment el problema? Puc entendre la sensibilitat d’alguns consumidors davant el fet de menjar-se les cuixes d’un animal que es podria considerar domèstic, de la mateixa manera que en alguns països europeus és impensable menjar conill, ja que es considera animal de companyia, tot i que per nosaltres sigui un plat habitual.  Però em costa creure que sigui una qüestió ètica el que la presència de la carn del quadrúpede hagi estat tan durament condemnada. Tots sabem, a hores d’ara, que l’ètica i l’economia no van necessàriament de...

Va ser un “boom” als anys 80 a occident, i molt abans a orient, ha estat venerada per personalitats de diferents èlits, i els seus gurus són celebritats a wikipèdia. Però ara sembla que parlar de macrobiòtica sigui quelcom “demodé” i ha estat fortament qüestionada la seva salubritat. Tot i això, continua comptant amb nombrosos adeptes arreu del món, i les directrius dietètiques de les autoritats sanitàries internacionals s’apropen, cada cop més, als seus estaments. I és que, fonamentada com està en filosofies mil·lenàries, no pot tractar-se d’una moda passatgera. Del grec “macros” (gran) i “bio” (vida) la macrobiòtica descriu tant el concepte de longevitat (llarga vida), com de la visió holística de la salut (vida gran). De fet, s’atribueix al filòsof grec Hipòcrates, el pare de la medicina moderna, l’ús d’aquest terme per primera vegada al segle III a.c., en referència a directrius higièniques sobre els hàbits de vida, tot i que va ser el japonès George Ohsawa qui li va donar forma e...

En ple hivern i amb el vestit de bany oblidat al fons de la calaixera, és possible que no estiguem pensant encara en perdre aquests quilos que ja ens sobraven abans de Nadal, i després encara més. Emperò, hi ha molts motius per plantejar-se, al Gener, una revisió d’hàbits, de cara a aconseguir una millor figura i un organisme més saludable. Per començar, després d’atipar-nos als àpats nadalencs, és fàcil que, de manera natural, el cos ens demani una mica de descans. Així, durant la ressaca digestiva post-nadalenca no serà un sacrifici tan gran el abstenir-se de llaminadures, tal com mana qualsevol dieta. D’altra banda, després de les múltiples reunions socials festives, tenim per davant tres bons mesos sense gaires celebracions ni, ben mirat, motius per trencar la dieta. L’estació de les comunions no comença fins ben entrada la primavera, i no és fins passada la Setmana Santa que comencem a treure’ns la roba i a freqüentar les terrassetes per les tardes. Així doncs, aquests mesos de re...

Frente a la constante afluencia de espaldas contracturadas en mi consulta, y con el ánimo de ampliar el espectro de posibilidades terapéuticas a ofrecer ante este común malestar, investigué sobre las barritas de azufre, de las cuales había oído hablar hace tiempo, pero nunca experimentado, y encontré toda una polémica al respecto, además de un extraño vacío de información.   Pues ni siquiera Wikipedia se pronuncia al respecto, y en el directorio virtual anglosajón no se encuentran resultados, será quizás porque es un remedio más tradicional de los países latinoamericanos que no de los países nórdicos y sus colonias.   El caso es que las barritas de azufre han sido usadas desde hace más de un siglo en América del Sur para aliviar dolores o, como ellos dicen, el "aire" en el cuello y en la espalda. Por los comentarios que se pueden leer en diversos foros de salud natural, parece ser que es habitual encontrar en el botiquín de cualquier casa argentina una caja con barritas a...